POR FAVOR NO CORRAS


www.Tu.tv

diumenge, 29 de juliol del 2007

Buscando un nuevo horizonte---buscant un nou horitzó

Hace ocho años de aquel día, pero aun recuerdo el dolor que sentía como si fuese hoy mismo , el tren llego puntual , a las 9:30 de la mañana de un azulado y templado día de Abril , la víspera de mi cumpleaños. Estaba nerviosa porque era mi primer viaje en tren, nerviosa porque no sabia adonde iba, nerviosa porque tenia miedo de dejarlo todo atrás y cuando regresara no encontrar nada, nerviosa temblorosa y sola. Miedo es la palabra adecuada para describir el sentimiento que se apodero de mi cuando finalmente hizo su aparición el Talgo Pto de Santa María - LLeida ( por aquel entonces yo aun le decía Lerida) . Me subí con el alma desplomada, con el corazón roto y las lágrimas bañando mi rostro. Había sido una dura decisión , irme lejos y olvidarme de El o quedarme y ahogarme en el dolor de su recuerdo.

No me fui por falta de trabajo , me fui por huir del dolor que sentía , por eso a medida que el tren comenzaba su marcha las lágrimas resbalaban con mas furia y mas terror, me iba , no sabia si para siempre de mi adora Andalucia. Los paisajes se fueron alternando y fije mi vista en el mar a lo lejos, mi querido amigo el mar , no sabia cuando volvería a verlo pero había sido durante toda mi vida mi mejor aliado, mi mejor amigo, mi mejor amante , el único que era capaz con su furia desatada de despertar en mi nobles sentimientos de humildad ante tremendo despliege de poder.

Mis lágrimas le decían adiós a la vez que mis ojos captaban aquella imagen alejándose como una vieja fotografía que guardan las abuelas de su primer amor entre una cajita llena de recuerdos... adiós playas de Cadiz... cuando llegamos a Jerez el tren paro y mi instinto me decía bajate aquí, no prosigas con esta locura, pero la razón me decía sigue adelante , no te detengas, así que haciendo fuerzas de flaqueza y por primera vez oyendo la voz de la razón antes que la de los sentimientos proseguí mi camino , vi pasar paisajes preciosos de olivares , vi Córdoba a lo lejos al pasar por Puerto llano , y mi mente volaba hacia Cadiz , hacia ese horizonte conocido y seguro que yo dejaba atrás por cobarde, por perder un amor y en vez de consolarme con mi otro amor abandonarlo todo.

La decisión estaba tomada , no había vuelta atrás , quería conocer Cataluña , esa tierra hostil de la que tanto me habían hablado , quería irme a un sitio donde nadie me conociera , donde el dolor se escondiese detrás de la puerta, o al menos pudiera ser colgado del armario para solo cogerlo en la noche donde nadie me viera llorar. El norte no era como me habían hablado , esperaba encontrarme con gente arrogante que solo hablaba en catalá y me encontré con unas personas adorables , que me trataron con cariño , que me acogieron
en su tierra y en sus culturas como a una mas.

Aqui descubri una nueva forma de amar , aprendi a amar a las montañas , los Pirineos concretamente http://www.alturgell.org/Os_Civis.html que es donde vivo a dia de hoy. Aprendi el Catalá , aprendi a amar esta lengua . Conoci a el que hoy dia es mi marido...

La vida te da sorpresas , por eso aunque te sientas hundido... no te olvides de nadar, siempre hay algo mas que te espera despues.

------------------------------------------------------------------------------------------

Fa vuit anys d'aquell dia, però àdhuc recordo el dolor que sentia com si fos avui mateix , el tren arribo puntual , a les 9:30 del matí d'un azulado i temperat dia d'Abril , la vespra del meu natalici. Estava nerviosa perquè era el meu primer viatge amb tren, nerviosa perquè no sàvia on anava, nerviosa perquè tenia por de deixar-lo tot enrere i quan regressés no trobar gens, nerviosa tremolosa i sola. Por és la paraula adequada per a descriure el sentiment que s'apodero del meu quan finalment va fer la seva aparició el Talgo Pto de Santa María - Lleida ( per aquell temps jo àdhuc li deia Lerida) . Em vaig pujar amb l'ànima desplomada, amb el cor trencat i les llàgrimes banyant el meu rostre. Havia estat una dura decisió , anar-me lluny i oblidar-me de L'o quedar-me i ofegar-me en el dolor del seu record.

No em vaig anar per falta de treball , em vaig anar per fugir del dolor que sentia , per això a mesura que el tren començava la seva marxa les llàgrimes relliscaven amb mes fúria i mes terror, m'anava , no sàvia si per a sempre de la meva adora Andalucia. Els paisatges es van anar alternant i fixi la meva vista en el mar al lluny, el meu estimat amic el mar , no sàvia quan tornaria a veure'l però havia estat durant tota la meva vida el meu millor aliat, el meu millor amic, el meu millor amant , l'únic que era capaç amb la seva fúria deslligada de despertar en el meu nobles sentiments d'humilitat davant tremend despliege de poder. Les meves llàgrimes li deien adéu alhora que els meus ulls captaven aquella imatge allunyant-se com una vella fotografia que guarden les àvies del seu primer amor entre una cajita plena de records... adéu platges de Cadiz... quan vam arribar A Jerez el tren atur i el meu instint em deia bajate aquí, no prossegueixis amb aquesta bogeria, però la raó em deia segueix endavant , no et detinguis, així que fent forces de flaqueza i per primera vegada escoltant la veu de la raó abans que la dels sentiments vaig prosseguir el meu camí , vaig veure passar paisatges preciosos de olivares , vaig veure Còrdova al lluny al passar per Port pla , i la meva ment volava cap a Cadiz , cap a aquest horitzó conegut i segur que jo deixava enrere per covard, per perdre un amor i en comptes de consolar-me amb el meu altre amor abandonar-lo tot.

La decisió estava presa , no havia tornada enrere , volia conèixer Catalunya , aquesta terra hostil de la qual tant m'havien parlat , volia anar-me a un lloc on ningú em conegués , on el dolor s'amagués darrere de la porta, o almenys pogués ser penjat de l'armari per a solament agafar-lo en la nit on ningú em veiés plorar. El nord no era com m'havien parlat , esperava trobar-me amb gent arrogant que solament parlava en catalá i em vaig trobar amb unes persones adorables , que em van tractar amb afecte , que em van acollir en la seva terra i en les seves cultures com a una mes.

Aqui descubri una nova forma d'estimar , aprendi a estimar a les muntanyes , els Pirineus concretament http://www.alturgell.org/Us_#Civis.html que és on viu a dia d'avui. Aprendi el Catalá , aprendi a estimar aquesta llengua . Conoci al qual avui dia és el meu marit...

La vida et dóna sorpreses , per això encara que t'asseus enfonsat... no t'oblidis de nedar, sempre hi ha alguna cosa mes que t'espera despues